Segurament aquest és un bon moment per parlar d’aquest autor, acaba de treure una novel·la (El xinès), i la novel·la policíaca sueca està de moda, ja sabeu que fa poc vaig dedicar aquesta secció a l’Stieg Larsson, que, per cert, també acaba de treure llibre nou. Però aquesta vegada no tinc la intenció d’escriure sobre una novel·la en concret, sinó sobre l’obra sencera de l’escriptor suec més mediàtic: Henning Mankell.
Nascut a Estocolm l’any 1948, Mankell és casat amb Eva Bergman, filla d’Ingmar Bergman, el famosíssim cineasta suec. Mankell, però, viu a Moçambic, on és el director del Teatre Nacional de Moçambic. El seu personatge més conegut és Kurt Wallander, un inspector de policia que és l’alter ego de l’autor, tenen la mateixa edat i els mateixos gustos. Wallander viu i treballa a la petita ciutat sueca d’Ystad, al sud de Suècia, està separat de la seva dona, Mona, ha mantingut una relació impossible amb una dona de Letònia: Baiba Liepa; permanentment discuteix amb la seva filla Linda i amb el seu pare, com a mínim a les primeres novel·les.
Al llarg de la sèrie ha patit diverses depressions i altres malalties que no us avanço per no treureus l’interès per aquestes novel·les. A poc a poc, Kurt Wallander s’ha anat fent gran i s’ha acabat conver- tint en un de nosaltres, perquè estima, viu, s’emborratxa i pateix i, sobretot, viu en eternes contradiccions i en dubtes, que sol resoldre d’una manera intuïtiva, com molts de nosaltres. És una perso- na de debò. Com en Pepe Carvalho, en Kurt Walander és un personatge que no es deixa derrotar per l’adversitat, que és tossut. I és que de la mateixa manera que en Manuel Vázquez Montalbán, Henning Mankell empra la novel·la negra per fer una clara crítica social.
Mankell és capaç de presentar-nos les raons que transformen un home en un assassí, persones que es rebel·len contra la socie- tat que decideixen fer justícia personal- ment. L’autor hi denuncia el racisme, la xenofòbia, els maltractaments a les dones o el fanatisme religiós. I és que una novel·la no pot solucionar el món, però sí que ha de fer que ens fem preguntes i ens ha d’oferir respostes a aquestes preguntes. A la majoria de les seves obres, una o unes morts, en principi poc explicables, deriven en una xarxa de fets inesperats. Aleshores trobem una de les facetes més humanes de Wallander. Lluny dels grans herois de la novel·la policíaca, que solen jugar sobre segur, l’heroi de Mankell va avançant, contrarellotge, com a la vida real, anant i reculant, primer en una direcció, després en una altra, rectificant i lamentant-se pels seus errors. És a dir, real com la pròpia vida. Si n’hagués de triar alguna, probablement em decan- taria per La cinquena dona o La falsa pista, però gairebé totes són molt bones. No deixeu de gaudir-les.
