Estimat lector del futur, t’he d’explicar que una nit sense lluna vaig tenir una visió d’aquelles que fan tremolar-te les neurones.
A la tardor del 2010 les espanyes van fer figa econòmica i van arrossegar el meu país a la misèria en molt poc temps. De fet, tot l’arc mediterrani del nord va acabar com l’antiga Iugoslàvia: fragmentat, massacrat i empobrit.
I, de sobte, la visió va mudar i vaig veure com als dirigents dels països centreeuropeus i dels altres països poderosos del món, que s’havien reunit a Berlín, se’ls posaven uns ulls com de voltor i s’agitaven al ritme d’un riure convulsiu.
Després se’m feu contemplar com uns cascos blaus entraven amb tancs per la Diagonal de Barcelona i em vaig adonar que sota el casc no s’hi reconeixia cap rostre humà. Seguien unes imatges borroses d’aldarulls i una sensació confosa d’escagarrinat.
Quan més abatut i desfet estava, em vaig veure en una habitació on la senyora Miriam Rothschild encapsulava puces i les anava classificant en uns calaixos. Vaig mirar cap a la caixa forta i vaig veure com, aquesta, s’anava transformant en una gorgònia que xiuxiuejava unes paraules que de moment no entenia gaire però que, poc a poc, es van anar fent més nítides.
-“ Skull and Bones … iluminati … sió … gomorra … escolta, miserable … Otan …No has de patir, tendre meu … Tot ha estat a fi de bé … L’ordre ha estat restablert … els goims han estat posats al seu lloc …Desgraciat tafaner, contempla el poder dels semidéus! Mira com les nacions acaten el destí irradiat per la creu que gira! Criatura pobrissona, no temis. Vine a descansar sobre el tou dels meus cabells. “-
Van seguir encara unes quantes visions en onades descendents fins que vaig ser conscient de mi mateix i em vaig saber xop de suor i amarat de llàgrimes.
Quan vaig mirar de lligar caps vaig entendre que potser la crisi de finals de la primera dècada del segle XXI responia a un pla premeditat. De fet, havia vist com els pobladors dels països amb el millor clima del món i més amants de la llibertat malvenien les seves cases i les seves terres als bàrbars del nord, després del daltabaix.
Ara, feien de gent de l’espectacle, de cambrers, de cuiners, d’escombriaires, de conductors, de prostitutes, de correus de la droga … de servidors mesells dels nous propietaris i estaven convençuts que no es mereixien més.
Em vaig consolar pensant que no importen les circumstàncies externes de la nostra existència quan en el cor hi batega l’amor i l’ànima sura en el buit creador. A la fi, els destins esdevenen ponts i el món dóna voltes.
