Hi havía una vegada una gosseta la vida de la qual estaria marcada pels accidents. El dia que va néixer, el primer que va notar quan va sortir de dins de la seva mare va ésser que aquell món era molt mullat (tot just havia nascut durant una tempesta de tardor i per molt que ho intentava la seva mare, no podia eixugarla). A més, la nostra fera era la última d’una ventrada de 14 gossets. Varem anar a buscar-la quan encara no havia fet les vuit setmanes; els propietaris de la gossa no estaven disposats a tenir tants gossets molt de temps, i de ben segur que la seva mare necessitava ajuda urgent, la pobra només tenia ossos i una mica de pèl.
Tot d’un plegat ja la teníem a dins del cotxe; com no podia ésser d’una altra manera, estava xopa degut a la pluja que aquell dia no va parar de caure. Ella era una bola negra, molt petita, la més petita de les gossetes i amb molta vitalitat. El seu creixement no va tenir cap problema i al cap d’un any era una preciosa gossa d’orelles dretes i un pèl negre llarg i lluent. Li agradava empaitar els ocells, gats, qualsevol cosa que corregués per davant seu era perfecta per fer una mica d’exercici. Durant aquell hivern dos bons ensurts; el primer un tret d’un caçador que la va confondre amb una guilla, tots varem estar de sort, sobretot la gossa. L’incident es va tancar amb una quinzena de punts a la pota esquerre del darrera. A partir d’aquell dia la muntanya ja no li va agradar i el soroll dels trets encara menys. El segon va anar acompanyat de moments de veritable angoixa ja que la gossa va caure en una bassa glaçada, en uns dies en que la temperatura màxima en prou feines arribava a dos graus positius, i l’alçada d’aquella bassa era massa alta com per intentar ajudar-la dins de l’aigua.
Després d’una bona estona varem aconseguir una corda suficientment llarga per passar li per sota el cos i al cap d’uns quants intents la gossa tornava a estar tocant de potes a terra. Això sí, la pobra no tenia ni un gram de força, les seves cames no l’aguantaven i pesava el doble amb tota aquella aigua glaçada damunt del seu cos. Sense perdre un instant a buscar tovalloles i alguna manta, i també a fer foc. Al cap de tres hores d’escalfar i eixugar, la gossa va agafar la mobilitat de sempre, UUFFF!!
Com es diu en algun lloc “prova superada”, però pels pèls. Van passar un parell d’anys sense sorpreses no desitjades, fins el dia en que la nostra estimada gossa utilitzant la seva autoritat a casa seva davant d’un gos perdut i després d’un parell d’intents per part del nouvingut de fer valer la seva força, l’emprèn fins a la carretera per demostrar-li fins a on arriba el seu domini; amb el descuit de no mirar i patapam… un cotxe la fa volar pels aires, de ben segur que si el cotxe no hagués frenat per evitar xafar el gos perdut, la nostra gossa ja no hauria fer res més de bo. Com segueix la pel·li?, doncs de cap al veterinari i amb la pota del davant trencada per quatre llocs; el còrrer darrere els gats ja es va acabar.
Semblava que la seva vida ja seria tranquil·la, sense cap ensurt més gran dels que ja havíem tingut. Durant la nostra convivència, en algun moment ens passava pel cap el fet de si aquestes fatalitats tenien un missatge positiu o tot el contrari, si després d’estar tan a prop de la mort potser el seu destí era morir jove, però per quin motiu? Era forta, valenta i decidida, i en l’ultima demostració de la seva fidelitat es va superar amb escreix. Va passar una nit quan la gossa feia pocs dies que havia complert quatre anys; en un carreró fred i fosc dos brètols ens van intimidar per robar-nos, la gossa no va bordar, ni feia res, però de sobte es va tirar damunt del primer mossegant-lo a la mà, fent que deixés anar la navalla i en un vot elèctric es va tirar al coll de l’altre; quan el va deixar ells van fugir i nosaltres estàvem sols, abraçats i plorant. Hi havia sang a les meves mans, a la meva roba, a la gossa, la vaig portar en braços cap un lloc amb claror i allí varem veure les dues punyalades mortals que tenia al costat del cor. No hi havia res a fer, només acompanyar-la en el seu últim viatge. Tenia raó, ella havia de morir jove; el motiu ara ja el sabeu, va donar la vida perquè jo pogués continuar la meva.
